Els antecessors de Josep Carbonell Casas van ser els que van obtenir, el 9 de setembre de 1618, l’autorització de la Intendència General del Principat de Catalunya per desviar les aigües de la riera i emprar totes les que poguessin
recollir per omplir la bassa del molí, prèvia satisfacció d’un cens anual al Reial Patrimoni.

Localització: el molí es troba situat a la riba esquerra de la riera Gran, als afores de Copons. S’hi accedeix pel camí de les Basses, passat el molí i bassa del Madora, i a uns 200 metres del nucli urbà en direcció nord, a peu de camí i a la banda dreta.

Tipus de molí: fariner

Circuit hidràulic: el molí prenia l’aigua just per sota del desguàs del molí del Comú. Mitjançant una mina que discorre en part per sota del camí de les Basses, l’aigua eraconduïda a la bassa situada a la part posterior
del molí. De la bassa només queda lliure de vegetació una petita part – la que toca l’edifici; la resta ha estat colonitzada de joncs i vegetació d’aiguamoll.
No és possible, per tant, l’observació de parets de tanca de la bassa. Per les explicacions de Pere Tomàs Basora sabem que aquesta bassa era la més gran dels tres molins que es troben a tocar del nucli urbà: amb l’aigua que embassava es podia gairebé omplir dues vegades la bassa del Madora i calien dues basses del molí de Dalt per omplir la bassa del molí del Mig.
L’aigua passa, a través d’un desguàs de la bassa situat a la paret del sud oest, als recs dels horts que hi ha per sota del molí del Mig.
A l’extrem de la bassa, a tocar de l’edifici, es troba l’embocadura del cup que proporcionava a l’aigua la pressió necessària perquè a través de la canal fes moure el rodet situat al carcabà del molí. Per una mina situada a la sortida del carcabà, l’aigua es conduïa per sota del camí de les Basses fins a la bassa
del molí del Madora .

Descripció de l’edifici: edifici de planta rectangular, de 15,5 metres d’amplada per 23,30 metres de fons. Té un cos afegit de planta rectangular a la seva part posterior. Consta de carcabà, planta baixa, pis, golfes i coberta a dues vessants. A la façana principal, orientada al sud-oest, hi ha dues portes: la més meridional dóna accés a la sala de les moles i l’altra, a un espai que s’havia fet servir com a trull d’oli. Al brancal esquerre de la primera d’aquestes portes hi ha gravades en baix relleu les lletres ROT. La sala de les moles és de planta rectangular de 4,50 metres d’amplada per 7,50 metres de fons. El paviment no és perceptible, ja que es troba cobert per la runa caiguda dels pis superior, golfes i coberta, així com per la vegetació que hi ha crescut. Aquesta sala s’il·lumina a través d’una petita finestra protegida amb reixa de llangardaix, situada al costa dret de la porta principal del molí, i comunica amb el trull d’oli per mitjà d’una altra porta interior. La coberta de la sala de les moles era en la seva major part de bigues i revoltons i en la part que
ocupen les moles era coberta per una volta de pedra que avui es l’única que es conserva dempeus.
El molí encara conserva les dues moles, situades a tocar de la paret del fons
de la sala. Entre les ruïnes es va localitzar part del riscle que les cobria, peró ja no queda cap resta de la tremuja, de l’alçador i de l’estellador.
És possible que quedin restes de la farinera sota de les ruïnes que avui cobreixen la sala de les moles. Al carcabà del molí no s’hi ha pogut accedir i, per tant, s’ignora com pot ser el seu sòl, les parets i la volta. S’ignora també si es conserven restes del banc, l’alçador, l’arbre, el collferro, el pany, la canal
i l’estellador. Segons manifestacions orals, sembla que hi hagué dos rodets: un movia l’arbre del molí i l’altre servia per al trull d’oli, i eren, respectivament, de fusta i ferro.
Al primer pis no s’hi pot accedir per la caiguda de la major part dels forjats de bigues. Hi ha dos balcons situats damunt de cada una de les portes de la planta baixa que ja no conserven les baranes de ferro. Des de la part posterior del primer pis s’accedia a un petit porxo situat damunt del cup, a tocar de la bassa. Aquí van haver-hi les habitacions i la cuina, de la qual es conserven encara les restes de la campana. Tota la resta ha seguit. Al contrari que a la planta baixa, les parets estaven enguixades i pintades de blanc. A les
golfes, tampoc s’hi pot accedir. Es conserven encara a la façana principal dues finestretes situades damunt dels balcons del primer pis, amb llinda de fusta. La teulada de l’edifici era a dues vessants, orientades en direcció a la façanaprincipal i posterior; la vessant que pertany a la façana principal és gairebé el doble de llarga que la vessant que desguassa a la part posterior. Les teules van ser tretes i només romanen al seu lloc algunes bigues
amb les seves llates i una petita part de la filera de rajoles que formava el ràfec.
Els paraments exteriors de l’edifici són de pedra vista de petita mida i de forma rectangular, disposada en fileres horitzontals i sense rastres d’arrebossat. Els carreus de pedra es reserven per a les cantonades, els portals i alguna finestra; hi ha també finestres i portals amb llindes de fusta. A l’edifici principal s’hi va adossar, per la part posterior, un cos de planta rectangular que té quatre finestres llindades obertes a nord-est; la coberta és
una sola vessant, orientada en direcció nordest (a l’inrevés que a l’edifici principal), i la teulada és de fibrociment. A la façana lateral del sud-oest hi existí una edificació de planta rectangular, avui enderrocada, de la qual queden algunes restes de mur a nivell de planta baixa, que devia tenir una amplada d’1,5 m i que podria haver estat de planta i pis. Unaporta llindada i feta de bons carreus de pedra permetia la connexió d’aquest recinte amb la
sala de les moles.

Estat general conservació: l’edifici és a punt d’acabar d’enrunar-se. El fet que en un moment donat es tragués la totalitat de les teules va accelerar força el procés d’enrunament.
Els forjats del primer pis i de les golfes de la part esquerra de l’edifici – la destinada a molí- han caigut. La part no destinada a molí conserva una mica millor els forjats.

Nota històrica: els antecessors de Josep Carbonell Casas van ser els que van obtenir, el 9 de setembre de 1618, l’autorització de la Intendència General del Principat de Catalunya per desviar les aigües de la riera i emprar totes les que poguessin recollir per omplir la bassa del molí, prèvia satisfacció d’un cens anual al Reial Patrimoni.
Durant el segle XVII, el molí sembla que s’anomenà molí del Carlà. No serà fins a l’any 1778, quant n’era propietari Josep Carbonell i Cases, que en tornem a saber res més. Aleshores el propietari va mantenir un plet amb el molí del Comú, construït per damunt del molí del Mig, per l’ús que es feia de l’aigua.
Josep Carbonell denunciava que l’aigua, després de fer-se servir al molí del Comú, no es dirigia “enterament” al seu molí perquè era captada per molts pagesos que l’aprofitaven per regar els horts, sense retornar-la al rec dels molins. El 29 de setembre d’aquell any de 1778, s’arribà a un acord de 7 punts que feien referència a les condicions que havien de regir la utilització de l’aigua per part dels hortolans i dels dos moliners i en el qual s’establien
sancions de deu sous per a aquells que desviessin l’aigua del rec principal.
Uns dies abans el 5 de setembre de 1778, i en ple procés, Josep Carbonell Cases havia demanat autorització, en règim d’exclusivitat, per construir un trull d’oli hidràulic a l’edifici del molí –els únics molins d’oli que existien a la
població eren de sang.
El fiscal de Sa Majestat a la Intendència General, per escrit de 7 de gener de 1779, en concedí el permís i concretà les condicions d’aquesta nova adjudicació, que incloïa el pagament de 300 rals d’entrada i d’un cens anual de 20 rals. El 30 de gener de 1779, Gabriel Puig Catà, procurador de Josep Carbonell, dirigí una nova instànciaa la Intendència en la qual demanava una
rebaixa de les anteriors quantitats.
El document és interessant perquè especifica que mentre funcionava el molí de farina no podia funcionar el molí d’oli. Finalment, i després d’un altre escrit del 17 de juliol, l’entrada va quedar establerta en 150 rals i el cens anual
en 5 rals. A partir d’aquest moment es va fer una reforma a l’edifici, que devia consistir en l’ampliació del cos principal cap al nord-est, on hi ha les restes del trull d’oli.
No serà fins a l’any 1851 que tornarem a tenir notícies de l’edifici, quan n’era propietari Josep Carbonell Oliva i cotitzava 150 rals de billó a l’Estat pel molí fariner. Aquest devia ser un propietari important de la vila ja que per les peces de terra que tenia pagava a l’Estat 15327 rals de billó. A la vila posseïa
tres cases –dues al carrer Vilanova- i una petita fàbrica de teixits, per la qual pagava 153 rals; a més, era també propietari de la masia del Nocs. Curiosament, no es parlade cap pagament per raó del molí d’oli. El fet que el molí del Comú estigués en runes l’any 1858 suposava per al molí d’en Carbonell l’eliminació d’un competidor en l’aigua i en la quantitat de gra que podia moldre. El dia 11 de juliol de l861, morí Josep Carbonell Oliva, pare de Josep Carbonell Sans, que dos anysmés tard ja figura com a propietari d’aquell molí en el Quadern d’Amillarament i que va mantenir la resta de propietats que tenia el seu pare l’any 1851. Pel molí fariner pagava 396 rals de billó, després de descomptar 178 rals a la base imposable de 534 rals de billó que marcava la hisenda pública.
Amb motiu de la inscripció del molí a nom de Josep Carbonell Sans al Registre de la Propietat d’Igualada el 26 de setembre de1866, es va fer una breu referència a l’edifici i les afrontacions de la finca que l’envoltava: “Una Casa que contiene un Molino aceitero y otro de una muela para harina, situado en la Villa de Copons calle de la Roquera señalada de número 8 linda por la derecha a Oriente con Ramon Torra por la izquierda o Poniente con el camino de los Molinos, por la espalda o cierzo con Ramon Lluch y Roque Closa y por
frente o Mediodía con la calle se compone de bajos, un piso y desván, midiendo una superficie de ciento veinte palmos, o sea veinte y tres metros tres decimetros de hondo o largo por ochenta palmos o sean quince metros
cinco decimetros de ancho, tienen detràs y contiguo a la misma la balsa del Molino y a la derecha de la Casa, un huerto de tres y media, o sean catorce areas con veinte y ocho centiareas”. La valoració de la finca era de 17.000 rals.
Josep Carbonell Sans heretà del seu pare, apart de nombroses finques, uns deutes importants.Hi hagué diversos intents de pagar aquests deutes, però la situació no va poder ser remuntada i, així, Josep Carbonell Sans veié com li eren embargades les propietats.
El 18 de setembre de 1872 es sol·licità l’ampliació de l’embargament a altres finques, entre elles el molí, que per si sol era garantia d’11.000 rals.
En aquest procés, la propietat del molí –com també el molí draper dels Nocs- passà a mans de Josep Riba i Aguilera, que ja n’era el propietari efectiu el 29 de març de 1884.
La primera notícia que tenim d’un arrendatari del molí és del 3 de setembre de 1898, quan Ramon Martí Rodó arrendà el molí per 50 anys a canvi d’un lloguer anual de 300 pessetes durant els primers 10 anys, i de 750 pessetes els restants 40 anys. L’explotació durà poc ja que, el 22 de febrer de 1902,
l’arrendament va ser declarat nul per sentència judicial de l’any 1899, a instància de Raimundo Riba i Prat.
El 7 de gener de 1904, una sentència judicial va declarar nul·la, després de vint anys, la compra efectuada per Raimundo Riba i Prat a Josep Riba i Aguilera que havia mort el 6 de setembre de 1885, després de nomenar hereu universal el seu fill Francisco Riba i Ferrer, nou propietari del molí. Aquest, el dia 26 de febrer de 1921 la hipotecà en garantia de 1000 pessetes que li havia prestat el seu veí José Vergés Guarro; la finca tenia llavorsun valor de 3.000 pessetes. Durant aquest període, els arrendataris i moliners eren Pere Tomàs Cortadellas i el seu fill Ramon Tomàs Roca (pare de Pere Tomàs Basora, Peret Carlos), que també tenien l’explotació del molí de guix de Cal
Madora i el molí de Dalt. El molí del Mig i el de Dalt molien gra de pinso per als animals, sobretot porcs. Era una explotació de tipus familiar; l’oncle patern d’en Peret Carlos, que es deia Roc, els ajudava a picar les moles quan convenia. Fins als anys trenta va estar en funcionament el molí d’oli; l’aigua feia anar el trull, que aixafava les olives, i en acabat hi havia una premsa de biga que funcionava amb un pes i pels espartins en sortia l’oli.
Durant la Guerra Civil (1936-1939), al molí es va tornar a moldre farina per fer pa. Aleshores, per moldre s’aprofitava tot, fins i tot del blat de moro se’n feia farina. L’any 1939, el valor de la finca on hi havia el molí era de 2750 pessetes i llavors era propietat de Dolors Martí i Rodó, vídua de Francisco Riba i Ferrer i mare de Ramon Riba i Martí (que era difunt) i del professor de música Francesc Riba i Martí.
El molí va funcionar després de la guerra una temporada, en plena època de l’estraperlo. Peret Carlos recorda que “..no sortia el pa com d’allò eh, perquè la farina d’aquí no es podia comparar amb la farina d’una farinera.
D’altra banda amb una bassa plena només podien fer uns dos sacs. Joan Bisbal es cuidava de passar a recollir les parts amb els
rabassers quan batien a l’era”.
Pere Tomàs Cortadellas morí a Copons el dia 7 de novembre de 1942. Establí hereu universal de tots els seus béns el seu primogènit Ramon Tomàs Roca, casat i veí de Copons. Va ser possiblement aquest fet el que va determinar que la família Tomàs deixés de fer funcionar el molí uns anys més tard.
L’any 1947 s’inicià un llarg plet que es perllongà fins a l’any 1966 per part de la vídua de Ramon Riba Ferrer, la Sra. Antònia Maria Riba Baliu, en demanda de la propietat del molí i la resta de la finca. Sembla que la demanda finalitzà amb la venda, per part de Francisco Riba i Martí, de la finca aquesta i d’altres vint-i-cinc més a Antònia Maria Riba, la seva cunyada, per la quantitat de
600.000 pessetes. La finca era encara propietat d’aquesta darrera l’any 1988, però tenia una hipoteca a favor de Banca Jover, SA. Amb posterioritat, l’edifici del molí va passar a mans de l’actual propietari, Manuel
Sugranyes, veí de Barcelona.

Localització: El molí està situat a la riba dreta de la Riera Gran, just per sota de la masia de Can Gelabert. S’hi accedeix per la carretera BV-1005 de Copons a Veciana, en direcció nord. Abans del km , a mà dreta, es troba un camí que porta a la masia de Can Gelabert. Un cop arribats a la casa, a mà esquerra, hi ha un petit mur de pedra fet recentment. Cal saltar el mur i baixar en direcció a la riera –camps a través- uns dos minuts i s’arriba finalment al molí.

Tipus de molí: fariner

Circuit hidràulic: El molí prenia l’aigua a partir d’una resclosa situada immediatament per sota del molí del mas Torre de la Masia. Des d’aquesta resclosa, l’aigua era derivada cap a un rec excavat en el terreny, avui pràcticament desaparegut. El rec, amb un recorregut d’uns 600 m, conduïa l’aigua fins a una bassa, actualment completament embardissada i plena de terra. A l’extrem de la bassa, a tocar de l’edifici, es troba el cup,
completament obliterat, que proporcionava a l’aigua la pressió necessària perquè a través del canal fes moure el rodet situat al carcavà del molí. Per un rec situat a la sortida del carcavà, l’aigua era retornada a la riera.

Descripció de l’edifici: Es tracta d’un edifici de 9 m de façana per 7,5 m de fons, que consta de carcavà, planta baixa i pis. La coberta original, avui completament perduda, podria haver estat formada a base de lloses de pedra, atès que sobre el mur meridional es conserva parcialment l’antic ràfec, que conté algunes lloses. La porta d’accés al molí està situada a la planta baixa, gairebé a tocar de la cantonada sud-est de l’edifici.
La planta baixa es disposa en forma d’ela.
L’interior es troba parcialment excavat a la roca i probablement la major part del paviment es recolza directament sobre el terreny natural. En el mur septentrional es conserva una petita volta de pedrea, d’1 m de fondària
per 1,8 m d’amplària, sota la qual es devien situar les moles.
A la planta semisubterrània es troba la sortida del carcavà, que fa aproximadament 6 m de llargada per 1,4 m d’amplada. Les seves parets estan excavades a la roca. La coberta del canal està construïda amb volta rebaixada de pedra en el tram de desguàs i amb dues arcades de pedra en la sala del rodet. En l’espai entre aquestes dues arcades es disposaven l’arbre i l’alçador del molí. Aproximadament a 1,5 m de la sortida es troba una antiga turbina alimentada per un tub d’uralita, d’uns 15 cm d’amplada. Al fons del carcavà hi ha la sala del rodet, del qual no es conserva cap rastre. En canvi, resten en aquest àmbit alguns elements del molí, com el collferro de l’arbre, un estellador metàl.lic i part de la barra de fusta de l’alçador.
El pis superior està constituït per una única habitació, de ,65 m x 4 m, assentada sobre la roca natural, que tanca el cos en L de la planta baixa. S’hi accedeix per una porta situada a la paret meridional.

Estat general de conservació: L’edifici presenta un estat ruïnós i només es conserven dempeus les parets laterals. És de destacar el bon estat del carcabà, bastant net, i on es pot accedir amb facilitat.

Notícia històrica: El document més antic que es coneix del molí del Mas Gelabert és un capbreu reial de juliol de 1671, segons el qual el molí tributava un cens anual d’un sou pagador el dia de Nadal. Sembla, però, que va ser un establiment reial fet en data imprecisa. En 1671, el Mas Gelabert era
ja propietat de la família Tudó. Una de les primeres referències documentals conegudes relatives a la utilització del molí data del 1708. El 10 de gener d’aquell any, el batlle i jurats de Copons arrenden a Isidro Tudó, pagès de la masia del Gelabert, present y avall acceptant, tota aquella resolució y càrrech de anar tots los de la present vila y son terme y habitants d’ella y d’ell per lo
comú y fleca de dita vila, com també per tot lo gasto de tots los individuos y habitants de dita present vila y son terme a moldre al moli de dit Isidro Tudó, dit lo molí del Gelabert, situat en lo terme de dita vila.
La masia de Can Gelabert, juntament amb el molí, s’ha mantingut com a propietat de la família Tudó fins a l’actualitat. Es té constància documental que, al llarg del segle XIX, van tenir lloc una sèrie de disputes entre els
propietaris del Mas Gelabert i de la Torre de la Masia a causa del nivell de la resclosa del primer, que es trobava a l’alçada del molí de
la Torre i que sembla que entorpia el normal funcionament del rodet del molí de la torre.
La disputa es va acabar a finals de segle amb el rebaix del nivell de la resclosa del molí de Can Gelabert. De tota manera, segons referències orals, sembla que en aquesta època el molí ja es trobava en decadència i només s’utilitzava per a la mòlta de gra per fer pinso per al bestiar.
Després de l’aiguat de Santa Tecla de l’any 1914, que va negar la bassa i les estructures del molí, aquest va deixar definitivament de funcionar i només es va reparar la bassa per tal d’obtenir aigua per al rec dels horts. Aquest fet també va coincidir en el temps amb la marxa de la família Tudó fora
de Copons. D’aquesta manera, la finca va quedar en mans dels masovers, que tenien cura de les terres però que ja no es feien càrrec del molí. Durant els anys cinquanta i seixanta, part de l’estructura del molí es va aprofitar per a la instal.lació d’una turbina que subministrava energia elèctrica a la
casa. La sèquia i la bassa es van continuar utilitzant per al rec dels horts fins que, cap al 1986 o 1987, un incendi forestal va fondre completament el tub de plàstic que canalitzava, per dins la sèquia ja molt malmesa, l’aigua cap a la bassa.

... al Museu Episcopal de Vic hi ha exposat el compartiment central d’un retaule dedicat a Sant Antoni Abat de l’església de Santa Maria de Copons, obra de Lluís Borrassà...
L’església que tenim actualment a Copons, de grans dimensions i estil neoclàssic, es va construir a mitjan del S.XVIII en substitució de l’anterior, d’estil gòtic, que amb la crescuda del poble s’havia quedat petita.
Jo no sabia que hi hagués cap vestigi d’aquella església edificada al segle XIV, fins que fa poc, rellegint casualment les pàgines dedicades a Copons del llibre “Rutes per l’Anoia, Història i Art” publicat l’any 1995 per La Veu de l’Anoia juntament amb el Consell Comarcal i la Generalitat de Catalunya, em vaig fixar en una petita fotografia que altres vegades m’havia passat desapercebuda: la imatge, en blanc i negre, representava un personatge barbut amb el bàcul en una mà i un llibre a l’altra. A peu de foto deia:
“Fragment d’un antic retaule de Copons que es conserva al Museu Episcopal de Vic”.
Encuriosida, em vaig posar en contacte amb aquest museu, i em van confirmar que, efectivament, a la Sala 8 està exposat el compartiment central d’un retaule dedicat a Sant Antoni Abat de l’església de Santa Maria de Copons, obra de Lluís Borrassà.
Renoi, quina descoberta més interessant! Ja us podeu imaginar que em van venir moltes ganes de veure’l. I també de saber-ne la història ...
Si en teniu ocasió, val la pena fer una visita al Museu Episcopal de Vic.
Hi descobrireu aquest petit fragment de retaule de Copons, junt amb una pila més d’obres d’art, algunes procedents dels nostres voltants com la talla romànica de la Mare de Déu de Veciana i el retaule gòtic de Rubió, també de Lluís Borrassà i dedicat a Sant Antoni i Santa Margarida.
I aprofiteu per fer una passejada pel centre de Vic, de la Catedral al Temple Romà passant per la plaça Major, que els dissabtes al matí vessa de gent que va al seu concorregut mercat.
A continuació us explico el que he pogut llegir sobre Lluís Borrassà i els retaules de Copons en alguns llibres de pintura gòtica catalana consultats a la Biblioteca Central d’Igualada i a la Joan Triadú de Vic ...
El pintor Lluís Borrassà
... Lluís Borrassà fou el pintor de Catalunya més destacat i de més activitat entre el 1390 i el 1425 ...
Nascut cap al 1 60 a Girona, en una família de pintors, la seva carrera professional té una arrencada fulgurant : consta que l’any 1 80 estava treballant a la catedral d’aquesta ciutat en la reparació d’una vidriera; que l’any 1 8 , ja establert a Barcelona, va contractar un retaule molt important costejat en part per Pere III el Cerimoniós; i que Joan I el Caçador, tot just entronitzat, li sol·licità la col·laboració personal en les festes de la coronació, que s’havien de celebrar a Saragossa el 1 88.
Tot i el seu èxit a Barcelona, Lluís Borrassà mantingué el contacte amb la seva família de Girona, on també rebé encàrrecs. Existeixen documents referents a contractes o pagaments de retaules que posen de manifest que l’artista treballà no sols per les comarques veïnes d’aquestes ciutats sinó també per la
regió central de Catalunya (els voltants de les ciutats de Vic, Manresa i Solsona i les terres compreses en el triangle Vilafranca – Igualada - Tarragona) i amb menys incidència, a la zona d’influència de la ciutat de Lleida.
A més es conserven contractes d’aprenentatge i col·laboració, prova que el mestre degué comptar amb un obrador perfectament organitzat, amb aprenents, ajudants, col·laboradors... i esclaus.
De tot això es dedueix que Lluís Borrassà fou el pintor de Catalunya més destacat i de més activitat al llarg dels anys compresos entre el 1 90 i el 14 5, l’ any anterior a la seva mort.
Lluís Borrassà canvià l’estil italogòtic existent, de tradicions clàssiques i bizantines, per l’estil internacional que artistes flamencs i francesos havien introduït a la cort del duc de Girona i futur Joan I d’Aragó (el Caçador), casat amb Violant de Bar, que era neboda del rei Carles el Savi de França. Es tracta d’un nou concepte de l’existència i del món, del pas de la vida feudal rural a la cort que estima els valors socials, el refinament, el luxe i l’ esplendor
de les formes de creació. Es perfecciona la tècnica figurativa, la tercera dimensió i es dóna més dinamisme a les escenes.
Lluís Borrassà introduí en les composicions petits detalls anecdòtics, a vegades
humoristes, per frenar el dramatisme dels temes. Possiblement s’ajudà molt d’estudis fets directament del natural, i transportà l’acció de les escenes bíbliques a la vida contemporània amb personatges vestits a
la moda de començaments del S.XV.
El nombre de retaules, conservats o coneguts únicament per la documentació, és molt important. A l’Anoia va treballar per al convent de Sant Jaume de Calaf i per a les esglésies parroquials de Rubió i de Santa Margarida de Montbui. Els retaules d’aquestes esglésies, dedicats els dos a Sant Antoni Abat i Santa Margarida, també es conserven al Museu Episcopal de Vic.
Per a l’església de Copons féu dos retaules: un de dedicat a Sant Antoni Abat i un a la Verge Maria.

Retaule dedicat a Sant Antoni Abat
Data dels volts del 1400 però se’n desconeixen referències documentals.
Al Museu Episcopal de Vic es conserva el compartiment central d’aquest retaule, provinent de l’església parroquial de Copons.
Segons m’han informat, en la documentació històrica del museu no consta la forma d’ingrés de l’obra.
Aquest compartiment, que podem veure en la fotografia que l’Arxiu Fotogràfic del Museu Episcopal de Vic ha cedit per a aquest número
de Camí Ral, mesura 48 cm d’amplada i 11 cm d’alçada.
Els muntants laterals adherits a la taula conserven restes de petites imatges pintades en capelletes superposades, molt incompletes i difícils d’apreciar a causa de la mutilació soferta pel retaule.
A l’interior es representa Sant Antoni a peu dret sobre una peanya hexagonal, en un paviment geomètric separat mitjançant un sòcol motllurat del fons daurat, decorat amb fullaraca gofrada, d’or picat i un fi puntejat. Cobreix la imatge un arquet amb arcuacions de talla daurada amb temes vegetals gofrats.
El sant, que va vestit amb hàbit negre, gorra marró ajustada al crani i que porta el seu bàcul daurat, és una imatge molt similar a les que apareixen en altres retaules, ja que Borrassà va crear uns models que anava repetint.
Escriu Josep Gudiol, autor de diversos llibres de pintura gòtica catalana, que Borrassà va crear uns tipus bàsics, dotats de gest abans que d’expressió, i que amb el temps va anar vencent la rigidesa expressiva.
Per la factura i peculiar cadència de les línies generals, Gudiol suposa que aquest retaule de Copons es tracta d’una obra primerenca de l’artista, on l’única innovació sobre l’arcaisme de l’estructura són els ampul.losos temes
vegetals. El delineat a punxó que dibuixa els plecs de la casulla és primorós i la pintura s’hi ajusta amb exactitud. Ni en les taules principals d’obres més importants i més avançades, no es torna a trobar una preparació tan acurada, i això indica que amb els anys va prescindir de certes rutines que havien estat seguides amb tota fidelitat durant la seva joventut. És a dir, Borrassà elimina
els passos de la tècnica indispensable per al treball d’un artesà, per deixar pas al geni, a la creació d’ una obra d’art.

Retaule dedicat a la Verge Maria
... la descripció que es dóna en el contracte que s’ha conservat fins als nostres dies concorda amb la iconografia i estructura d’un retaule de la Col·lecció Montortal, de València, però es desconeix de quina manera hi va anar a parar...
Va ser contractat el 6 de gener de 140 per a la capella de l’Encarnació de Jesucrist de l’església de Santa Maria de Copons. Diu aquest contracte que Lluís Borrassà s’ocuparà de l’obra de fusteria i de pintura.
El retaule, en bona fusta d’ àlber, ha de fer deu pams d’ample per deu pams d’alt, i ha d’estar construït en quatre peces. La taula central, que representa l’Anunciació, acabarà en punta aguda que sobrepassi les laterals, i al capdamunt hi haurà representat el Calvari. En la taula primera es pintaran tres històries : el Naixement de Jesús, els tres Reis i la Resurrecció.
En l’altra taula, tres escenes més: l’Ascensió del Senyor, la Vinguda de l’Esperit
Sant i la Verge de Gràcia. A més portarà un bancal o predel.la de deu pams de llarg i dos i mig d’alt on s’ha de representar en el centre el Crist de la Pietat, a un costat la Verge Dolorosa i a l’altre Sant Joan Evangelista, en un extrem Sant Pere i a l’altre Sant Pau, i a més els màrtirs que hi càpiguen.
S’especifica que en l’obra s’utilitzarà or fi, de florí de Florència, aplicat sobre “rampans, pinyacles e fulloles”, que seran amples i amb imatges. Que els mantells de la Verge en totes les escenes que surti seran de blau d’Acre,
bo i fi, així com el d’algunes altres imatges que no es determinen. Que s’utilitzin colors fins i de qualitat, entre ells el carmí, com és costum en els bons retaules. També es convé que el voladís o guardapols ha de ser de plata corlada (amb un vernís que li dóna un matís daurat) i blau d’Alemanya, amb els emblemes heràldics de Copons: una copa de la qual surten tres caps d’escurçó i altres com una casa de camp i un pi.
El preu total del retaule, que havia de quedar enllestit el juny del mateix any, s’estableix en quaranta-quatre florins d’or d’Aragó, a pagar en tres terminis: deu florins al firmar el contracte, disset quan el retaule estigui a punt de daurar i els disset restants en acabar- lo del tot.
La descripció que es dóna en aquest document concorda, punt per punt, amb la iconografia i estructura d’un retaule de la Col·lecció del Marquès de Montortal, que es troba a València. Però es desconeix quan i de quina manera el retaule sortí de Copons.
Es conserva sencera la seva estructura, excepte la taula central dedicada a
l’Anunciació, que ha desaparegut, i mesura , m d’amplada i m d’alçada.
En el llibre “Borrassà” de Josep Gudiol, hi ha fotografies en blanc i negre del retaule sencer i de detalls dels compartiments.
Segons aquest autor, l’obra està alterada per una inadequada restauració, amb repintades innecessàries que contribueixen a agrisar les escenes. En el mateix llibre es cita que el contracte va ser publicat per Leandro de
Saralegui en el volum “Visitando colecciones: la del Marqués de Montortal” (Arte Español XVII, 1947-1949).
D’altra banda, Josep Riba i Gabarró, en el capítol de Copons del llibre “Història de l’Anoia. Volum I” fa referència a l’església gòtica on “Era molt venerat un retaule amb plafons al·legòrics als set goigs de la Mare de Déu que, el 140 , havia pintat el conegut Lluís de Borrassà”.
* * *
Aquesta informació ha sorgit d’un molt petit treball de recerca. Malauradament m’és difícil de trobar el temps que caldria per a poder esbrinar més coses. M’agradaria haver vist el contracte original, tal com fou escrit, on potser figuren els noms dels coponencs que el van signar. Mirar si n’hi ha constància
en els documents més antics del nostre arxiu parroquial... I buscar respostes a més qüestions com ara el finançament dels retaules, o de com van anar a parar a les seves destinacions actuals respectives: el Museu Episcopal de Vic i la Col·lecció Montortal de València que, tot i ser privada, potser ens la
deixarien visitar ...
Bibliografia:
“La pintura gòtica catalana”, de Josep Gudiol i Ricart i Santiago Alcolea, Edicions Polígrafa, S.A., Barcelona 1987.
“Borrassà”, de Josep Gudiol i Ricart, Instituto Amatller de Arte Hispánico, Barcelona 195 .
“La pintura gòtica a Catalunya”, de Josep Gudiol i Ricart, Sala Parés, Barcelona 19 6.
“Historia de la pintura en Cataluña”, de Josep Gudiol Ricart i Santiago Alcolea , Ed. Tecnos, Madrid 1950 (?).
“El pintor Lluís Borrassà: su vida, su tiempo, sus seguidores y sus obras”, de Josep M. Madurell i Marimon, Anales y boletines del los museos de arte de Barcelona.
Nota: Desitjo expressar el meu agraïment a la Sra. Judit Verdaguer, del Museu Episcopal de Vic, que ha tingut l’amabilitat de respondre a les meves preguntes i d’explicar-me com havia de demanar la fotografia que hem pogut publicar.

Ja feia uns quants anys que els coponencs rumiàvem, especulàvem i ens
preguntàvem com seria la nova variant de Copons, i tot feia pensar que per força hauria de passar pel turó dels ametllers del Pams.
Doncs efectivament, a finals del 00 van començar les obres de condicionament de la carretera C-141 al seu pas per Copons. La banda esquerra de la riera de Sant Pere, des de la Font de Bonamossa fins al Recer dels Senyors es va omplir de soroll, primer de les serres que retallaven el bosc i després de les
excavadores que encara avui, passats més de 6 mesos, van obrint pas al nou traçat, ample i recte, de la carretera. I ve’t aquí que al mes de desembre de 00 les màquines, que anaven rebaixant un Turó de Pams ja net d’ arbres, van topar amb un jaciment arqueològic considerable.
La constructora de l’obra, Aldesa, S.A., va encarregar a l’empresa igualadina Atena 000, S.L. l’estudi de la troballa. Mentre duraren els treballs dels arqueòlegs molts vam ser els coponencs que ens hi vam acostar, atrets per la novetat i per la curiositat de saber de quina època devien ser aquella colla de tombes on fins i tot havien trobat algun esquelet.
Finalment en data 17 de gener de 00 es va redactar l’informe d’Atena 000, S.L., signat per Marta Ferrer i Cuyàs i Josep Serra i Garcia, i l’ última setmana de gener se’n publicava el contingut a la premsa local, amb fotografies en color i titulars anunciant “Important troballa arqueològica” i “Important necròpoli de l’època romana” a la portada.
L’informe explica que no es coneixia l’existència d’aquest jaciment ni de cap
altre de la mateixa cronologia en zones properes i que, a partir de la imprevista descoberta parcial d’una de les sepultures en el marge d’una feixa, es va procedir a netejar la feixa superior, i a deixar al descobert totes les estructures i delimitant-ne al màxim l’extensió on després s’excavaria manualment per a la recuperació i l’estudi del material arqueològic.
El resultat va ser la troballa de 1 sepultures tardo-romanes (finals S. III dC – S. IV dC) i d’una sitja de l’època del Bronze Antic (tot i que l’informe no ho especifica, es deu poder considerar dintre del període S. I aC – S. II aC), dos jaciments cronològicament separats però que ocupen la mateixa zona.
Descripció i estudi de la necròpoli tardo-romana, tal com es detalla a l’informe:
Està formada per 1 sepultures excavades en el subsòl i cobertes de lloses, de les quals a més tenen les parets fetes amb lloses que formen una caixa.
Totes les sepultures estan orientades de nord a sud amb petites variacions, amb com a mínim un inhumat en el seu interior. En dos dels casos es va localitzar, en un dels extrems de la sepultura, una acumulació d’ossos formant
una ossera, fet que mostra la reutilització de les estructures en diferents moments.
Tenint en compte la disposició de les estructures en l’espai, sembla observar-se una certa ordenació per grups, ja que, a excepció d’una, la resta de tombes estan disposades formant 5 grups, en els quals, excepte dues, la resta s’agrupen de forma paral·lela i molt properes entre elles. Tenint en compte que no hi ha manca d’espai per a la realització dels enterraments, el fet que algunes d’elles s’agrupin en molt poc espai podria fer pensar en la disposició per grups familiars.
Des del punt de vista material, no s’ha localitzat cap tipus d’aixovar en l’interior dels enterraments, a excepció d’un fragment de copa de vidre i un fragment de sigil·lata gàl·lica gris estampillada. Altre material, i el crematori, tot exhibint orgullosament les imagines maiorum, és a dir, les imatges dels avantpassats que, d’aquesta manera, acollien el mort en el seu si i feien evident la puixança del llinatge. Es mostrava, doncs, clarament, la cohesió i el prestigi d’una determinada unitat familiar i social, fet que podia originar
rivalitats que posessin en perill l’harmonia i l’equilibri de la col·lectivitat. No és estrany, en aquestes circumstàncies, que ben aviat l’Estat intentés minimitzar aquests riscos amb la promulgació de lleis que prohibissin, d’una banda, l’ostentació material en excés i, de l’altra, les manifestacions de dol desmesurat. Són les anomenades lleis antisumptuàries.
El crematori era situat obligatòriament fora del pomerium, és a dir, fora dels límits de la ciutat, mesura d’higiene col·lectiva a la qual els romans havien donat una explicació màgica i religiosa: creien que els esperits dels difunts pertorbaven l’existència dels vius i que calia allunyar-los de la ciutat.
Arribats al crematori, se situava el difunt gitat sobre una pira fúnebre engalanada, amb el cap descansant sobre un coixí. En aquest moment, se li tallava un dit, que es guardava a banda en record dels temps en què el
difunt s’inhumava. Un dels parents, amb el rostre girat, calava foc a la pira, tot invocant l’ajut dels vents perquè cremés amb força i amb rapidesa. El so de la flauta presidia la cerimònia, mentre els familiars llençaven flors aromàtiques, com ara jacints i nards (que mitigaven la ferum emesa pel cadàver), i vessaven libacions de vi. Les últimes brases s’ofegaven també amb vi. Llavors es recollien les cendres en una urna, on també es bàsicament petits fragments de ceràmica, s’ha localitzat superficialment en els espais entre les sepultures.
A partir dels materials localitzats, i pendents d’un estudi més profund, els arqueòlegs creuen que aquest jaciment es podria situar entre finals del segle III dC i el segle IV dC.
Descripció i estudi de la sitja del Bronze Antic, tal com es detalla a l’informe:
El segon assentament localitzat està format per una sitja de petites dimensions de planta circular, fons pla i parets rectes, en l’interior de la qual es varen trobar diversos fragments de ceràmica feta a mà, pertanyents a peces de petites i mitjanes dimensions, tots ells sense decoració, a excepció d’una nansa d’orelleta.
Tenint en compte que la zona on s’ha localitzat aquesta estructura fou molt modificada en el moment que es va construir la feixa, els arqueòlegs creuen que no s’han conservat més estructures relacionades amb aquesta.
Cronològicament situen aquest jaciment en el Bronze Antic. ¡Qui s’hauria imaginat que excavant al Turó de Pams es trobarien dos jaciments que ens
han donat constància d’una part fins ara no documentada del nostre passat. Una sorpresa ben agradable i molt interessant!
La nota trista d’aquesta troballa va tenir lloc després de la publicació de la notícia a la premsa: Després de pocs dies la necròpoli va ser saquejada i algunes de les sepultures van desaparèixer.
Dues tombes que es van salvar del robatori les conservarà l’Ajuntament, ja que un cop acabada la recuperació de material i l’estudi i documentació del jaciment, les obres van prosseguir el seu curs fent desaparèixer de mica en mica tot el Turó de Pams.
No hi ha dubte que les troballes del Turó de Pams, junt amb les de vora Les Vinyes, enriqueixen el patrimoni del poble de Copons i donen prova que en èpoques antigues les nostres contrades ja estaven habitades. Tant de bo
poguéssim conèixer més capítols de la història local, des d’aquest Bronze Antic fins a l’Edat Mitjana, quan els senyors del Castell de Copons també varen deixar petja de les seves fetes.
Ja per acabar, vull agrair a la Mònica Miró que ens hagi escrit l’article “La mort i els morts en el món romà: De l’assumpció resignada a l’establiment d’un imaginari del més enllà” on fa una reflexió molt il·lustradora de les creences i els rituals funeraris de l’època romana clàssica.

En aquest mateix número de la revista Camí Ral, l’Elisenda Mercadal dóna notícia de la descoberta d’una necròpoli amb tretze tombes d’època romana durant les obres realitzades per condicionar la carretera C- 141 , concretament en el tram que uneix els municipis de Jorba i Copons. Arran d’aquesta troballa, m’ha semblat interessant fer una anàlisi reflexiva, des de l’antropologia i des de la història, sobre un tema universal, en la mesura que ens afecta a tots. M’estic referint a la mort i, més específicament, a la visió que sobre aquest fet quotidià i sobre el món que l’envoltava tenien els romans d’època clàssica. No pretenc res més que recollir un conjunt de dades històricament contrastades, fer parlar les fonts que han arribat fins a nosaltres i acostar el lector a un imaginari antic que potser no és tan diferent del que
encara tenim avui dia.
La mort: l’única incertesa certa La mort ha constituït i constitueix el ritus de pas per excel·lència, aquell que més omple d’incertesa l’home, en la mesura en què desconeix el resultat de la transformació que comporta. La mort ha estat i és un misteri difícil d’assimilar, davant el qual les reaccions de l’ésser humà són tan variades com imprevisibles. És, per dir-ho d’alguna manera, l’única incertesa certa, el desconeixement absolut que ningú, per molt que
ho vulgui, no s’escapa de conèixer.
La religió romana, entesa com un sistema objectiu d’actuacions pragmàtiques, no es plantejava el tema de la mort com una pregunta metafísica per a la qual calia trobar respostes, sinó que es limitava a prescriure un conjunt de pràctiques que tenien per missió atorgar als difunts la pau necessària i mantenir-los apartats de la ciutat dels vius.
Al marge d’aquests rituals institucionalitzats, és evident que l’actitud personal davant la mort podia variar i, en aquest sentit, resulta molt arriscat postular concepcions absolutes pel que fa a la vida d’ultratomba i a la pervivència
més enllà de la mort. A nivell general, no podem afirmar que els romans creguessin en l’existència de l’ànima i en una vida eterna, però tampoc podem negar-ho. Tot sembla indicar, però, que eren molt difoses les creences en una part immaterial de l’home i, especialment, en l’existència dels esperits dels difunts. Ara bé, això no vol dir que els romans pensessin, tots ells, que hi havia una vida després de la mort. De fet, en les inscripcions funeràries romanes s’insisteix força en el gaudi de la vida i del món dels sentits i, en canvi, rarament es deixa entreveure una esperança en el més enllà. A tot estirar, la idea de no desaparèixer del tot troba com a única expressió el desig de fondre’s amb els elements de la natura i, especialment, amb la deessa terra.
Tots els rituals que envoltaven la mort eren realitzats d’una manera extraordinàriament escrupulosa, per honrar la memòria del difunt i també per a evitar que el seu esperit se sentís ofès i actués inconvenientment.
Quan algú moria, calia, primer de tot, assegurar- se que estava realment mort. Per això els seus parents l’increpaven diverses vegades (conclamatio), cridant-lo pel seu nom i mirant-lo als ulls, costums supersticiosos que, segons els romans, podien atorgar-li un dia més de vida. Certificada la mort, el cos del difunt era rentat, ungit amb oli i vestit amb robes elegants. Aleshores s’exposava durant un període de temps (de tres a set dies) en una part de la casa i s’immolava una truja a les deesses Ceres i Tel·lus, divinitats de la Terra. Atès que el ritual dominant era la incineració, el pas següent consistia a conduir el cadàver en processó fins a un lloc on era cremat (ustrinum). Aquest trasllat (deductio) del cos adoptava diverses modalitats en funció de l’estatus social i econòmic de la família.
Així, malgrat el que es pugui dir, la mort no tot ho iguala. També els seguicis fúnebres són un mitjà de diferenciació social. El tipus més modest consistia en una desfilada silenciosa, de nit, a la llum de les teies. En canvi, els funerals podien convertir-se en una cerimònia ostentosa, plena de pompa. Aleshores, la comitiva, formada per tota la família, els amics, uns músics especialment contractats i unes ploracossos professionals, recorria, a ple dia, la distància entre la casa del difunt i el crematori, tot exhibint orgullosament les imagines maiorum, és a dir, les imatges dels avantpassats que, d’aquesta manera, acollien el mort en el seu si i feien evident la puixança del llinatge. Es mostrava, doncs, clarament, la cohesió i el prestigi d’una determinada unitat familiar i social, fet que podia originar rivalitats que posessin en perill l’harmonia i l’equilibri de la col·lectivitat. No és estrany, en aquestes circumstàncies, que ben aviat l’Estat intentés minimitzar aquests riscos amb la promulgació de lleis que prohibissin, d’una banda, l’ostentació material en excés i, de l’altra, les manifestacions de dol desmesurat. Són les anomenades lleis antisumptuàries. El crematori era situat obligatòriament fora del pomerium, és a dir, fora dels límits de la ciutat, mesura d’higiene col·lectiva a la qual els romans havien donat una explicació màgica i religiosa: creien que els esperits dels difunts pertorbaven l’existència dels vius i que calia allunyar-los de la ciutat. Arribats al crematori, se situava el difunt gitat sobre una pira fúnebre engalanada, amb el cap descansant sobre un coixí. En aquest moment, se li tallava un dit, que es guardava a banda en record dels temps en què el difunt s’inhumava. Un dels parents, amb el rostre girat, calava foc a la pira, tot invocant l’ajut dels vents perquè cremés amb força i amb rapidesa. El so de la flauta presidia la cerimònia, mentre els familiars llençaven flors aromàtiques, com ara jacints i nards (que mitigaven la ferum emesa pel cadàver), i vessaven libacions de vi. Les últimes brases s’ofegaven també amb vi. Llavors es recollien les cendres en una urna, on també es col·locava el dit tallat (os resectum). L’urna era posteriorment traslladada a la sepultura familiar, sobre la qual, de vegades, se celebrava un banquet (silicernium). Les sepultures estaven sempre fora de la ciutat, sovint situades a ambdues bandes dels camins. L’urna podia ser dipositada directament a terra, marcada amb una fita, en un sarcòfag, en un mausoleu monumental, etc. L’espai que delimitava la tomba solia ser consagrat als déus Manes, els esperits dels morts, per a remarcar el seu caràcter inviolable.
Quan el difunt havia rebut sepultura, s’obria un període de dol que durava vuit dies, durant els quals se celebraven sacrificis expiatoris i cerimònies purificadores que tenien per objectiu netejar en sentit real i metafòric la casa que havia estat “sollada” per la presència del difunt. Per això s’escombrava la casa, es purificava amb foc i aigua, es cremaven herbes, etc. Al dia novè, una nova visita a la sepultura per a dur a terme una sèrie de libacions i unbanquet fúnebre tancava el període de dol. L’herència ja podia repartir-se i la família tornava a ser pura.
Els morts: del respecte que hom els deu a la por que provoquen Els difunts, com a membres de la unitat familiar, són objecte d’una veneració nascuda tant del respecte que mereixen com de la por que susciten. És, doncs, normal que hi hagi divinitats protectores dels morts o vinculades al seu món, entre les quals convé recordar els Manes, els Lemures, les Laruae, el déu Dis Pater, les deesses Mania, Tacita, Lauerna, Carna, Proserpina, etc. Entre tots, sens dubte, eren els Manes aquells que rebien un culte més especial.
El terme Manes, mot plural de caràcter col·lectiu, es referia originàriament a un
conjunt de numina, forces divines sense forma definida, que s’identificaven amb els esperits dels difunts. El nom que els designava és en realitat un eufemisme, car significa “els bons”. Aquesta forma, fruit de la superstició romana, serveix per a protegirse del caràcter ambivalent del món infernal i de les possibles actuacions malèvoles dels esperits dels morts. El culte als Manes tenia lloc en l’aniversari de la mort dels membres de la família i també durant un conjunt de festivitats reglamentades per l’Estat, de les quals parlarem més endavant: els Parentalia, els Rosalia i els Violaria.
També hi havia un conjunt de numina que eren atribuïts als esperits dels morts que havien viscut una experiència miserable. Així, els Lemures eren forces malignes que vagaven per la terra, turmentant els vius. Per a aplacar-les, se celebraven els Lemuria. Les Laruae, representades com a esquelets, eren les ànimes dels malfactors, les quals podien apoderar-se de les persones i provocar-los estats d’angoixa, bogeria, epilèpsia, hipocondria, etc.
Tot un conjunt de déus menors presidia també el món infernal i podia ocasionalment actuar sobre els vius. Per aquest motiu era necessari guanyar-se’ls i mantenir-los ben allunyats de la pròpia existència. No ha de sobtar que aquestes divinitats fossin sovint invocades en les fórmules i els conjurs propis de la màgia. Es tracta de Dis Pater, assimilat al déu Plutó; de Mania, deessa de la follia que podia posseir els mortals fins a fer-los embogir; de la vella Tacita, és a dir “la Silenciosa”, protagonista de cerimònies màgiques molt ancestrals; de Lauerna, divinitat subterrània protectora dels lladres; o de Proserpina, assimilada a la Persèfone grega.
Els difunts i els seus déus no podien ser oblidats. La pietas i el temor aconsellaven honorar-los i tenir cura de les seves sepultures. S’establí, per aquest motiu, una sèrie de celebracions específiques públicament reglamentades, al marge de les actuacions personals. Eren les festes anomenades Parentalia, Lemuria, Violaria i Rosalia. Els Parentalia se celebraven del 1 al 1 de febrer, i tenien un caràcter funerari i expiatori a la vegada. Durant aquests dies es visitaven i s’honraven els sepulcres dels difunts. Eren dies nefastos: els magistrats no portaven insígnies, els temples eren tancats, el foc no cremava en els altars i es considerava de mal auguri casar-se. El darrer dia, el 1, tenien lloc els Feralia: una vella anomenada Tacita,
“la Silenciosa”, realitzava un ritual de connotacions màgiques relacionat amb el món infernal. Es portaven corones de flors als difunts, i s’oferia a les tombes sal, pa amarat en vi pur, i una mica de llet. L’endemà, se celebraven els Caristia (anomenats també Cara Cognatio). Aleshores tota la família es reunia al voltant de la taula on es deixaven buits els llocs dels familiars recentment traspassats, fet que no impedia que se’ls servís el menjar. Corria la brama que durant aquest dia les ànimes dels difunts vagaven lliurement per la ciutat i que, per tant, calia mantenir-les aplacades.
Els Lemuria tenien lloc els dies 9, 11 i 1 de maig i eren un conjunt de cerimònies expiatòries celebrades per a apaivagar la presència maligna dels esperits dels morts. Eren dies nefastos i, per tant, els temples romanien tancats i no era aconsellable maridar-se. Hom creia que, durant aquests dies, les ànimes dels difunts entraven a les cases dels vius disposades a causar tota mena d’estralls. Per aquest motiu, el paterfamilias, cap jurídic de
la unitat familiar, de nit, s’aixecava del llit i, descalç, realitzava un ritual apotropaic per a espantar els mals esperits: picava de dits, es rentava les mans amb aigua, i, sense girar-se, anava llençant per darrere l’esquena faves
negres, mentre repetia nou vegades: “Llenço aquestes faves amb les quals em redimeixo a mi i els meus”. Estava convençut que els esperits el seguien i que, amb les faves, arribava a un compromís amb ells. Per acabar, es rentava novament, colpejava un objecte de bronze i, al final, com si es tractés d’un
exorcisme, cridava: “Manes dels meus avantpassats, aneu-vos-en!”.
Els Violaria, celebrats el de març, tenien com a principal cerimònia una ofrena floral, concretament de violes, feta als difunts, mentre que durant els Rosalia, que tenien lloc el de maig, els morts rebien corones de roses.
Altres cerimònies funeràries s’esdevenien abans d’acabar l’any. Així, el de desembre s’honraven els difunts durant les festes dels Larentalia. D’altra banda, eren especialment delicats el 4 d’agost, el 5 d’octubre i el 8 de novembre, car aquests dies hom considerava que el mundus, una mena de forat que posava en comunicació el món infernal i el món dels vius, romania obert, amb els perills “d’invasió” que aquest fet podia comportar.
Els escriptors i la literatura davant la mort Per posar fi a aquest recorregut sobre la mort i els morts en el món romà, no hi pot haver res millor que recordar les paraules dels escriptors llatins. La literatura parla de la vida... però també de la mort, el seu final segur. Un poema epigràfic adverteix el
lector amb les paraules següents: Nil sumus et fuimus. Mortales, respice lector, / in nihil a nihilo quam cito recidimus, “No som ni hem estat res. Els mortals, fixa-t’hi bé, lector, de pressa tornem del no res al no res”.
La mateixa idea de la fugacitat del temps és recollida pel poeta romà Catul en uns versos prou coneguts:
Soles occidere et redire possunt: / nobis cum semel occidit breuis lux / nox est perpetua una dormienda, “Els sols poden pondre’s i tornar a sortir: a nosaltres, quan se’ns pongui una sola vegada aquesta breu llum, ens tocarà dormir una única nit perpètua”.
Tota la vida es redueix, després de la mort, a pols i ombra, com recorda el
poeta Horaci: Nos ubi decidimus, quo pater Aeneas quo Tullus diues et Ancus, puluis et umbra sumus, “Nosaltres, quan baixem allà on és el pare Eneas, on són el ric Tul·lus i Anc, som pols i ombra”. Tanmateix, aquesta visió nihilista de la mort és, en alguns casos, matisada. La poesia, aleshores, esdevé mitjà
d’immortalitat i de pervivència. Així ho expressa Properci en uns versos memorables: Sunt aliquid Manes, letum non omnia finit, “Els Manes són alguna cosa, la mort no tot ho acaba” i, en la mateixa línia, Horaci proclama
Non omnis moriar, “Jo no moriré del tot”, car sap prou bé que, encara que el poeta sigui mortal, l’excel·lència de l’obra el farà escapar de l’oblit i resistir el pas del temps.
Deixem, doncs, que siguin els antics, cèlebres o anònims, aquells que cloguin, amb les seves paraules no moridores, el breu discurs que he mirat de filar sobre la mort i els morts en el món romà, tot prenent, per cert, com a excusa la descoberta d’uns vestigis del passat que ens parlen encara ara:
• Inscripció funerària romana (Corpus Inscriptionum Latinarum V 4111): “Marc Estaci Quiló afranquit de Marc aquí (reposa). Ep, tu, vianant cansat que passes
per davant meu, per molt que caminis també això t’ha d’arribar a tu”.
• Inscripció funerària romana (Corpus Inscriptionum Latinarum VI 5887):
“He viscut estimada pels meus; encara jove he lliurat la vida. Aquí estic morta, i sóc cendra; aquesta cendra és terra. Però, si la terra és una deessa, jo sóc una deessa, i no estic pas morta. Et prego, viatger, que no profanis els meus ossos. Mus ha viscut tretze anys”.
• Inscripció funerària romana (Inscriptiones Latinae Selectae 81 7):
“Als déus Manes de Marc Aureli Donat Junió, que va viure dos anys, dos mesos i setze dies.
Marc Aureli Donat i Júnia Felicitat, els seus pares, al seu fill estimadíssim van fer (aquesta inscripció).
Tu que la llegeixes fins al final, viu, estigues bo, estima i sigues estimat fins
al darrer dia de la teva vida”.
• Inscripció funerària romana (Inscriptiones Latinae Selectae 8155a):
“Als déus Manes. Tit Flavi Marcial aquí està enterrat. El que he menjat i he begut, amb mi m’ho emporto. El que he deixat, ho he perdut. Va viure vuitanta anys...”.
• Properci (Elegies 1, 19):
“No és pas, Cíntia meva, que ara jo temi els tristos Manes, ni ajorni els fats ineludibles de la pira final, però que la mort em pugui trobar sense el teu amor, això és una por més dura per a mi que les mateixes exèquies”.
• Horaci (Odes 1, 4, 1 - 0):
“La pàl·lida Mort truca amb un cop de peu igual a les barraques dels pobres i als castells dels reis. Oh Sesti venturós, la breu durada de la vida ens impedeix de fer-nos una llarga esperança. Aviat t’afeixugaran la nit, els llegendaris Manes i la casa miserable de Plutó; tan bon punt hi hauràs entrat, ja no trauràs a sort amb els daus el regnat sobre el vi ni contemplaràs amb admiració l’adolescent Lícidas, pel qual ara s’inflamen tots els joves
i aviat sentiran les noies un dolç escalf”.
• Horaci (Odes , 0):
“He fet un monument més durador que el bronze i més alt que la règia mola de les piràmides, un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramuntana no podran destruir, ni tampoc no ho podrà fer la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser.
No moriré pas tot jo: una bona part de mi se sostraurà a Libitina. Jo, ple de gerdor, amb la glòria que em donaran les generacions venidores, creixeré sense parar, durant tant de temps com pujarà al Capitoli el pontífex
amb la verge silenciosa.
Per aquelles contrades on ressona l’Àufid impetuós i on Daunus, freturós d’aigua, fou rei d’uns pobles agrestes, es dirà que jo, poderós poeta d’origen humil, vaig ésser el primer que va donar al cant eòlic un to itàlic. Pots estar orgullosa de la fama que m’he guanyat per obra teva, Melpomene, i digna’t a cenyir-me la cabellera amb el llorer de Delfos”.
Però si la mort és un viatge a un altre lloc, i allí, com els homes diuen, hi viuen tots els morts, la mort ha de ser aleshores el bé suprem...

Fins fa relativament pocs anys, la immensa majoria de la gent era analfabeta. No sabia llegir ni escriure, malgrat que posseïa un profund coneixement de l’ecosistema que l’envoltava i del funcionament de la natura.
Això vol dir, doncs, que quan algú volia deixar constància d’una decisió o d’un fet rellevant i important, es veia obligat a cercar els serveis de capellans i notaris, que eren de les poques persones que sí que en sabien. Tots ells gaudien, a més, d’un estatus legal que els facultava per a actuar com a escrivans i que atorgava als seus escrits la categoria d’instruments públics. En els seus despatxos s’anaren acumulant, al llarg dels segles, tota mena de
documents: capítols matrimonials, testaments, codicils, inventaris, contractes, arrendaments, apoques, reconeixements de deutes, etc., realitzats per persones molt diverses en moments diferents de la seva vida.
Els rectors locals també estaven obligats a enregistrar altres esdeveniments importants, com el compliment dels sagraments (baptisme, matrimoni i extremunció) imposats per l’església i que marcaven el pas ritual per les diferents fases de la vida dels creients: infància, adolescència i maduresa; a part de seguir molt de prop altres activitats que es desenvolupaven en
el si de l’església: confraries, fundacions, etc.
Les parròquies eren, així mateix, petites potències econòmiques a nivell local, gestionades i administrades des de la rectoria. Tenien béns patrimonials (terres i cases); rebien donacions piatoses (almoines, deixes testamentàries, etc.); deixaven diners (censals) a pagesos, artesans, consells locals, etc.,; ingressaven pagaments en diners (censos) i en espècies (primícies, delmes,
etc.), en concepte d’impostos eclesiàstics, interessos, lloguers, donacions, etc.
Tota aquesta important activitat eclesiàstica i econòmica va generar, en definitiva, una ingent quantitat de documents, que atresoren dades valuoses i, en molts casos inèdites, de la vida dels nostres avantpassats.
Constitueixen, juntament amb els arxius notarials, dues de les fonts d’informació més importants per als historiadors.
Malauradament, però, aquests papers no sempre s’han conservat. Les guerres, la deixadesa, els furts o algun accident fortuït són al darrere de la destrucció i la desaparició de bona part d’aquest important patrimoni històric. Hi ha, evidentment, destacades excepcions, com la de Copons, que disposa d’interessants fons notarials, custodiats a l’Arxiu Històric Comarcal d’Igualada, i parroquials, que hom pot consultar a l’Arxiu Episcopal de Vic.
Aquests pergamins i papers permeten reconstruir la història des de punts de vista i perspectives diverses. Així, són bàsics a l’hora d’emprendre treballs demogràfics, econòmics, fiscals, urbans, socials i culturals, entre molts d’altres, tant a nivell local, com català. De moment, han servit per a recuperar una part important dels passat històric de Copons, relacionat amb els seus grans homes de negocis. Això, però, només és una petita part de l’enorme potencial d’estudi i de treball que aquests papers contenen i que, de ben segur, encara ens brindaran moltes més sorpreses.

L’Assumpta Muset, amb la divulgació dels seus treballs, ens ha anat introduint al segle XVIII coponenc, potser el període més actiu i apassionant de la nostra història, que ja hem reviscut ens unes quantes festes de traginers i negociants.
Uns anys enrera, però, no sabíem tan bé perquè les nostres cases eren grans i distingides, amb dovelles blasonades i caires i brancals de pedra picada, ni pensàvem en aquells homes valents i emprenedors que
sortiren de Copons i, superant contratemps i ajudant-se mútuament, arribaren a fundar cases de banca pel territori espanyol.
Fins que I’ abril de 1995 Ernest Lluch, aleshores
rector de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo, en un article d’opinió publicat a La Vanguardia i titulat “Retorno a Copons”, destacava els orígens coponencs del Banco Herrero i de la Banca Jover.
Podeu llegir-lo sencer en aquest Camí Ral ja que el diari La Vanguardia ens ha autoritzat molt amablement a reproduir-lo.
Ben entusiasmada amb la descoberta dels negociants de Copons, em vaig adreçar al professor Lluch, que des de Santander responia: “Trobarà un escrit -una mica llarg- que he escrit a un pròleg a un llibre de Josep M. Torras i Ribé sobre l’Anoia del segle XVIII. El Consell Comarcal en tenia.”.
Així és com vaig començar a introduir-me en aquest passat excepcional i en guardo un bon record.
Després, el gener de 1998, la historiadora Assumpta Muset va presentar a Copons el llibre ”Catalunya i el mercat espanyol al S.XVIII: Els traginers i els negociants de Calaf i Copons”. Aquest treball, editat l’any 1997, havia rebut l’any 1994 el Premi Doctor Joan Mercader de Recerca atorgat per l’Ajuntament d’Igualada. En el pròleg, l’Ernest Lluch escrigué “[...] Ara els coponencs i llurs amics o els interessats per la història de Catalunya amb majúscules podran llegir la història d’aquests traginers, comerciants, marxants o negociants a través d’aquestes pàgines d’una manera absolutament precisa. El llibre d’Assumpta Muset és un treball científic,
però també un homenatge als treballs dels homes i dones d’aquell Copons que saberen cercar unes rendes que el medi natural, força
advers, els negava. [...]”.
En aquest mateix pròleg llegim “ L’amic Josep Fontana diu que se’m nota l’entusiasme per aquest món de comerciants quan en parlo”.
No crec que m’equivoqui pensant que l’Ernest Lluch ha sigut ànima i motor del treball de recerca sobre aquest món. Ho palesen també les paraules de dedicatòria de l’Assumpta Muset, en el seu darrer llibre “Carrers i cases de
Copons. El creixement urbanístic del S.XVIII”
: “Al professor Ernest Lluch, un enamorat de Copons, i de les seves cases.”.
El professor Fabian Estapé, en el seu llibre “Deu grans catalans. Un homenatge personal a deu figures històriques” acaba el retrat de l’Ernest Lluch amb un: “no vull concedirlos que a més de truncar una vida - i una
vida tan valuosa en tants sentits - impedeixin l’assassinat de rebre els honors i distincions que li estaven reservats”.
Siguin aquestes línies al Camí Ral homenatge i agraïment per la seva tasca. Petit i modest si, però el meu i ben sincer.
Dono les gràcies aIs Srs. Jaume Ortinez, Rafael Jorba, Lluis Foix, Carles Salmurri i Jaume Claret, sense els quals aquestes pàgines no haurien estat possibles, i per descomptat, i com en tantes altres ocasions,
a l’Assumpta Muset.

Biografia
Fundació Ernest Lluch
Ernest Lluch i Martín
(Vilassar de Mar, 21/1/1937 - Barcelona, 21/11/2000)
La seva vida compromesa en la defensa de les llibertats va ser precoç. Quan era un jove estudiant es va sumar a l’oposició democràtica al franquisme i va esdevenir el representant democràtic dels alumnes de la Facultat d’Econòmiques. Ja com a ajudant del catedràtic Fabià Estapé, fou expulsat de la Universitat de Barcelona per la seva significació política.
Durant la dictadura fou detingut diversos cops per participar en moviments socials i polítics contra el règim. El seu activisme continuà a València, on fou vice-degà de la Facultat d’Econòmiques i fundador del Partit Socialista
del País Valencià. Mort Franco continuà amb el seu compromís militant i tornà a Catalunya el 1977, en què fou elegit diputat per Girona amb la coalició “Socialistes de Catalunya”, del qual el 1980 es convertí en el portaveu en el Congrés dels Diputats. El 1982 formà part del govern socialista com a ministre de Sanitat i Consum, des del qual i fins a 1986,
enfrontat als sectors més conservadors del món sanitari, realitzà la universalització de la Seguretat Social i creà el departament dels drets del consumidor, per primera vegada a Espanya.
Deixant la política professional va concentrar la seva activitat principal a la universitat, a la docència i investigació. El 1986 va guanyar la càtedra de Doctrines econòmiques de la Universitat de Barcelona i entre 1989 i 1995
fou rector de la Universitat Menéndez i Pelayo que rellançà a una nova etapa d’activitat i presència.
Paral·lelament a una permanent acció pública com a articulista, tertulià i comentarista polític, continuà amb els seus treballs minuciosos i erudits especialment d’història i pensament econòmic. Fruit d’aquestes recerques
ens deixà just acabades dues obres sobre el segle XVIII que essent històriques tenien una connexió directa sobre els problemes
dels nostres dies. Era un coneixedor profund de la qüestió nacional catalana i per això s’interessà tant pel País Valencià i, els darrers anys per Euskadi. S’enamorà talment del País Basc que hi posà pis i hi passava
temporades. Estudià a fons el problema basc i es comprometé una i altra vegada a favor d’Euskadi, la seva identitat i la seva cultura, contra els violents i a favor del diàleg, cercant camins constitucionals per resoldre els
problemes. I fou per aquestes idees que el van matar.

Bibliografia
Elisenda Mercadal Segura
L’Ernest Lluch és autor de diversos llibres sobre història, economia i política, i ha deixat també centenars d’articles de premsa. Una obra excepcional, per quantitat i per qualitat. Escriu el doctor en Ciències Econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, Eugeni Giral Quintana, en un article a la “Revista Econòmica de Catalunya” cedit a la Fundació Ernest Lluch: “En voler recollir l’obra d’Ernest Lluch m’he quedat sorprès pel gran nombre de treballs que va veure editats. Per a realitzar-los calia una gran capacitat de treball, i una molt bona organització del temps.[...] Ernest Lluch t