| 1 |
Taller d'escoltura Casserras, Solsona |
|
| |
Teresa Moreno
Camí Ral núm 21. Gener, 2006. |
| |
|
| |
Manel Casserras encarregat de realitzar els nous gegants de Copons
Josep Manel (Manalet) Casserras Solé (Solsona, juliol de 1957) fill de Manel Casserras i Boix i de Lola Solé Puig.
Manel Casserras i Boix inicia la feina en el món de l’escultura a finals dels anys 50. Després de remodelar el BOU de Solsona se li encomana la construcció dels Gegants Vells de Solsona (havien estat cremats durant la guerra i arran de la coronació de la Mare de Déu del Claustre els havia construït un reconegut escultor barceloní, però a la gent de Solsona no els hi van agradar). L’any 60 rebia l’encàrrec de construir els gegants del Pi de Barcelona. Manel era un artista polifacètic, escultor i pintor i la seva obra està lligada a aquestes dues vessants de l’art. El Manalet des de nen va estar deixeble del seu pare i des de finals dels anys 70 fins a la mort del Manel, l’any 1996, treballaren plegats.
A Solsona a qualsevol carrer, plaça... hi ha l’empremta de la feina realitzada al taller d’escultura Casserras. Els típics caps de lleó de les fonts de Solsona, caps de biga de fusta dels sota teulades, les façanes escultòriques de la catedral, la cúpula del Claustre... són feines realitzades al taller.
La feina del taller Casserras és relacionada bàsicament amb l’escultura. Es treballa amb diferents materials fang, pedra, fusta... tant en la realització d’obres noves com en la restauració.
Una més de les vessants d’aquesta feina és la construcció de gegants. Són més de 200 els gegants, nans, àligues, dracs... construïts en aquest taller. Des dels emblemàtics gegant Vell de Solsona o del Pi de Barcelona, podem esmentar els Gegants de La Ciutat de Barcelona, els gegants de Sallent, els d’Andorra la Vella, els de Vacarisses i tota la sèrie de gegants i figures del Carnaval de Solsona. Com a curiositat, l’any 1992 es van construir dues parelles de gegants i un conjunt d’escultures a mida natural, de diferents oficis tradicionals catalans per Osaka (Japó).
La construcció d’una parella de gegants és un procés llarg i que requereix una gran varietat de tasques. Comença amb la realització d’un esbós a partir de les idees aportades, de l’època que representen... Tot seguit es realitza l’escultura amb fang dels busts dels gegants, és el moment més important, és quan l’artista crea realment la figura i li dóna el caràcter. A partir d’aquí ve el procés artesà de fer els motlles d’escaiola, la reproducció amb cartró pedra i l’escatat. Finalment se’ls hi dóna l’encarnat i la decoració final. Els gegants poden portar gran varietat d’ornaments, corones, espases, cuirasses, barrets, joies... Cada cosa requereix el seu procés i la seva tècnica. Finalment cal confeccionar els vestits. El disseny del vestuari el fa l’artista, el tall i confecció estàa càrrec de la modista Antònia Tarrés i la cosidora Dolors Rotxés.
Dels gegants de Copons a partir se la recopilació històrica de com eren els personatges a realitzar se’n va fer un a primera interpretació en l’esbós. La interpretació definitiva en l’escultura donant el caràcter d’home lluitador i tenaç a Manel Vidal i de dona valenta i capaç de seguir-lo a la seva muller. Els complements que porta el gegant fa que quedi molt lluït. El barret de 3 pics el fa molt característic i el llibre a la mà és ben inusual.
El vestuari d’ambdós gegants va resultar molt sobri i elegant. |
| |
|
| 2 |
Historia dels gegants negociants de Copons |
|
| |
Assumpta Muset Pons
Camí Ral núm 21. Gener, 2006. |
| |
L’Honorable Sr. Dn. Emmanuel
Vidal i Pujol, negociantEl gegant de Copons representa la figura de Manuel Vidal i Pujol, un negociant nascut en aquesta població anoienca el 27 de gener de 1711, al qual posaren els noms de Pere, Joan i Manuel. Va ser el cinquè fill del matrimoni format per Pere Vidal, sastre de Sòl de Graus (que era com aleshores es coneixia la Plaça de Ramon Godó) i de la seva muller, Maria Pujol.
La seva infantesa va transcórrer a Copons, al costat dels seus pares i dels seus cinc
germans. Aviat, però, va decidir provar sort en el comerç i en la venda ambulant per terres espanyoles, tal com feien molts altres homes del poble. Ell es traslladà a Castella
la Vella i s’acabà instal·lant a Valladolid, on a principi dels anys setanta tenia, en aliança amb un nebot seu, una companyia de comerç coneguda amb el nom de Manuel i Joan Vidal i Cia. També hi tenien una botiga en funcionament.
Tots dos es dedicaven a la venda de manufactures de Barcelona (teixits de cotó estampats, anomenats indianes), de Manresa (cintes i mocadors de seda), de Mataró, d’Igualada, etc. i a l’exportació de roja (un tint d’origen vegetal molt utilitzat en la indústria tèxtil) cap al mercat català.
Els seus negocis foren molt pròspers i li donaren riquesa i prestigi, fins a convertir- lo en una de les persones més riques i influents de Copons i en un dels principals comerciants de Valladolid.
Tot i que no en tenim cal descripció física, sí que sabem que hom el considerava un home de bona vida, fama i costums i d’honesta conversació.
Va morir al seu poble nadiu als 81 anys, després d’haver consumat tres matrimonis (amb Raimunda Roca, Teresa Carbonell i Manuela Felip) i d’haver engendrat onze fills,
dels quals només en sobrevisqueren cinc.
Manuel Vidal passava llargues temporades a Copons, on adquirí nombroses propietats
i on va gaudir d’una merescuda reputació econòmica i social, que es posà en evidència
en el tracte d’Honorable que se li dispensava i en els actes que s’establiren per a després de la seva mort. En el seu testament va deixar escrit que cada any
s’havien de celebrar, en el seu honor, un novenari durant la Quaresma, una missa
cantada els divendres de la Setmana de Passió, i se li havien de dedicar els goigs de la Verge dels Dolors durant la processo del Diumenge de Rams. Aquests actes havien
d’anar precedits de repics de campana i d’anuncis durant el temps dels divinals oficis
del diumenge antes (i) en lo toch de oració de la nit precendent.
El seu fill, el també Honorable Manuel Vidal i Felip, el succeí al capdavant dels negocis
familiars.
La Sra. Dª. Raimunda Vidal i Roca, la seva muller.
La geganta representa la seva primera muller, la Sra. Raimunda Roca i Martí, filla de Francesc Roca, negociant de Copons.
El casament va tenir lloc en aquesta església parroquial el 12 de gener de 1734. A partir d’aquest moment, i tal com era habitual a l’època, va incorporar el cognom del marit i va passar a dir-se Raimunda Vidal i Roca.
La parella va tenir quatre fills (Pere, Manuel, Marianna i Maria). Va morir el 22 de febrer de 1743, de part, quan només tenia 24 anys.
Simbolitza aquelles sofertes i valentes dones coponenques del segle XVIII, que es quedaven al poble, tenint cura dels fills i de la casa, mentre els seus marits eren lluny, dedicats a la venda de manufactures catalanes. |
| 3 |
Bateig dels gegants negociants de Copons |
|
| |
Elisenda Mercadal Segura
Camí Ral núm 21. Gener, 2006. |
| |
|
| |
La V Festa dels Traginers i Negociants de Copons va començar el dissabte 17 de setembre al Poliesportiu amb el bateig dels nous gegants de Copons:
L’Honorable Sr. Dn. Emmanuel Vidal i Pujol, negociant i la Sra. Dª. Raimunda Vidal i Roca, la seva muller.
Aquests personatges, reals i documentats, van ser escollits per la historiadora Assumpta Muset com a representatius del S.XVIII coponenc.
Els padrins de bateig van ser els gegants Roseta i Ramon de Copons i els van
acompanyar els gegants d’Esparreguera.
La cuca, els cap-grossos i una bona colla de petits i grans van participar a la festa, seguint els gegants novells en la seva primera passejada pel poble al ritme de les tonades dels Grallers d’Igualada.
Durant la cercavila vam gaudir també de les actuacions dels Falcons de Piera i de l’Agrupació de Danses Catalanes.
Acabada la festa, a la Plaça Ramon Godó va haver-hi coca i xocolata perquè tothom recuperés forces abans de la presentació de la Fundació Cultural de Copons amb la projecció de l’audiovisual “Copons, cosa de tots”. |
| |
|
| 4 |
Els nostres capgrossos... |
|
| |
|
| |
|
| 5 |
L'estrelleta: un capgros per la Mònica |
|
| |
Francina Cirera
Camí Ral núm 12. Agost 2001. |
| |
Quan la Mònica va morir segur que va deixar moltes coses per fer, però en va deixar moltes de fetes, i crec que són totes aquestes les que ens permeten viure amb aquest record seu tan dolç i serè, que ens obliga a no entristir-nos sinó tot el contrari, a viure amb més intensitat i a continuar algunes de les coses que ella va iniciar.
El sol Llorenç i la lluna Violeta, els capgrossos que la Mònica va construir, juntament amb la seva germana Elena, són potser l’element més entrenyable que marcarà les diferents generacions d’infants que passin per la nostra vila.
La Mònica els va fer per “tussoneria”, tal i com ella feia moltes coses. Posava la banya en algun projecte i fins que no en sortia no parava.
Per fer els capgrossos va aplicar la seva tècnica i aquesta és la que vem fer servir per fer l’Estrella, que era el seu proper projecte.
L’Elena tenia molt clar que volia fer aquest capgros, perquè sabia que era el desig de la Mònica i l’excusa de fer un documental sobre el seu procés de creació va acabar de posarnos en marxa. Jo ja havia fet un petit documental sobre Copons que ara fa dos estius es va projectar a la plaça Ramon Godó durant el sopar de gemanor de la Festa Major. Recordo que la Mònica no podia ser aquell dia a la plaça i li vaig passar un dia a casa dels meus pares a Copons. Li queien les llàgrimes cara avall, es va emocionar com ningú veient aquelles imatges del seu poble, tan bonic:
“M’has fet emocionar, burra!”, em va dir. Per a mi, aquell va ser un dels compliments més bonics que mai ningú no m’ha atorgat. Em va complaure fer emocionar la Mònica. Em va complaure que, una vegada més, la Mònica i jo sentíssim una mateixa emoció. Ja ens havia passat altres vegades. Recordo un altre dia que buscant masies i ermites anàvem per una carretera de la Segarra i vam veure una imatge del Pirineu, preciosa. El dia era molt clar i serè i les puntes de les muntanyes eren cobertes per un polsim de neu. Jo portava la càmara de fer fotos, però el rodet ja s’havia acabat: “-Quina llàstima!”, vaig dir. Però ella, que era molt llesta i tenia la sabiesa de les
persones que han viscut molt, tot i ser tan jove, em va contestar: “-No passa res. No cal que facis una fotografia. Hi ha coses que no cal retratar. Fes una foto amb el cap i guarda- la per sempre a la teva memòria.”
Estic segura que tots havíem compartit moments així amb la Mònica i tots tenim records que estimem especialment i als que ens aferrem els dies més tristos.
Fer l’estrelleta sense la Mònica s’endevinava una empresa difícil i dramàtica, però crec que vam tenir la sort de poder-ho enregistrar amb una càmara i l’obligació de fer la feina amb un període de temps determinat, i, per
cert, força curt. La mateixa productora de vídeo que m’havia encarregat el primer documental sobre Copons em va brindar l’oportunitat de fer un segon documental. Aquest, però, es passaria pel Canal 33 i per tant havia d’estar acabat quasi bé abans de començar-lo. Em donaven llibertat temàtica
i, per tant, només els havia de fer una proposta.
Sabia que l’Elena tenia ganes de fer l’estrella i pensava que podia ser molt bonic fer el seguiment del procés. Tot i així, feia molt poc temps que la Mònica ja no hi era i em va costar plantejar-li a l’Elena. Finalment
ho vaig fer i l’Elena s’hi va avenir. La maquinària es va engegar i vam començar a treballar. Hi va haver molta gent que va col·laborar d’una manera o d’un altra i al final vem obtenir molts bons resultats: la gent que estimem la Mònica vam tenir l’oportunitat d’estar junts fent alguna cosa més que plorar un fet que les llàgrimes no poden canviar. Vam fer una estrelleta moníssima.
Una cucada de capgrós, que inicia, si nosaltres volem, una tradició que la vila de Copons es pot fer seva: la de construir, cada quan nosaltres establim, un nou capgros. Serà una mena d’homenatge festiu que nosaltres dedicarem a algú que estimem i el capgros que fem entre tots formarà part d’aquesta cercavila a la qual la Mònica cada any hi dedicava esforços per mantenir-la encesa i viva.
Segur que aquest any també tindrem una cercavila molt participada. Trobarem a faltar la gralla de la Mònica. La trobarem a faltar molt. Però nosaltres sabem que el desig de la Mònica és que la cercavila sigui una gran cercavila
i no podem decebre-la. Així, doncs, permeteu-me que us animi a cantar i a fer ballar els capgrossos pels carrers del poble; segur que si la Mònica ho pogués veure estaria molt contenta que fos així.
Juliol de 2001. |
| |
|
